De l’escola de la Barceloneta, m’agradava tot el que fèiem!

 

L’Anna Miralles va ser alumna de l’Escola del Mar de la Barceloneta. Al gener va participar, amb noranta-cinc anys, en l’acte de commemoració del bombardeig a la platja. Però volíem saber més dels seus records. Per això els periodistes de l’escola vam anar a entrevistar-la a la residència on viu. Abans vam preparar unes preguntes sobre el que més ens interessava, i aquí en teniu el resultat.

Quant temps va estar a l’escola de la Barceloneta?

Nou anys, dels cinc als catorze. Fins que la van bombardejar.

Què era el que li agradava més?

Tota ella, de dalt a baix! Tot el que fèiem i hi vivíem. Sobretot em vaig fer un tip d’activitat física.

I què més en recorda?

Anàvem amb espardenyes. I fèiem classes de música, de teatre, de mímica… Teníem el nostre govern i els nostres partits.

Feien eleccions?

Cada mes canviàvem de delegat i dels altres càrrecs: president, cronista, bibliotecari, inspector d’higiene… A cada classe! I entre els més grans es feia el govern de l’escola, segons els equips que guanyaven.

Dinaven allà?

Sí, al menjador, que era molt gran. Hi dinàvem tots. Em sembla que érem uns dos-cents cinquanta alumnes en total.

Pensàvem que dinaven a la platja…

No, la platja era per jugar o per fer la migdiada, en unes gandules. També hi estudiàvem: sèiem en rotllana i fèiem aritmètica…

Es banyava molt?

Cada vegada que podia, i els dies d’estiu, cada dia! Teníem els banyadors a l’escola.

I anaven en la barca Nausica?

Molt de tant en tant. El Quim, que era el mariner i el manetes de l’escola, la treia quan ens banyàvem.

També feien la revista Garbí?

La van inaugurar quan jo hi era! Recordo que en alguna van publicar dibuixos del meu germà, que també n’era alumne.

Hi havia extraescolars?

No, no.

I què feien després de l’escola?

Ens donaven el berenar a l’escola i anàvem cap a casa. Jugàvem més al carrer que ara.

Què va passar quan van bombardejar l’escola?

De seguida va córrer la veu i l’endemà hi va anar la meva mare amb el meu germà. Va venir amb un cargol de ferro. No quedava més que això i trossos de fusta…

I què va sentir?

Vaig plorar molt. Vaig sentir molta pena, molta… Va ser una època molt trista.

Aleshores va anar a un altre centre?

No. Com que ja era gran, vaig anar a acadèmies a rebre classes particulars. Vaig fer mecanografia, taquigrafia, comptabilitat… Tot allò que servia per treballar en un despatx.

Què creu que va aprendre a l’Escola del Mar?

Era un ensenyament que motivava els alumnes. Apreníem a ser molt autònoms. I a pensar, a ser persones.

Gràcies, Anna!

Genís Parra, Laura Patau, Candela Pascual i Ona Viñas