PRADA ARRIBA A BARCELONA

Tot va començar un dia qualsevol a la pantalla líquida de l’ordinador portàtil. Un mail des de l’escola ens explicava una història aparentment rocambolesca on uns nens del sud de França havien de venir a casa nostra per iniciar quelcom semblant a un intercanvi de minyons i minyones.

Ho vaig tenir fàcil: vaig tancar el correu i vaig fer veure que no l’havia rebut mai. Tot hagués semblat un somni si no fos perquè la Teresa ens féu tornar a la realitat convocant-nos a una reunió explicativa al menjador de l’escola…ALLÒ ANAVA DE DEBÒ.

Vaig assistir amb total escepticisme i amb la lliçó del meu home ben apresa: “No se t’acudeixi agafar cap nen, que no tenim temps i …és massa responsabilitat!!”

Però, es clar, oblidàvem el factor crucial que havia de fer-nos donar la volta sencera a la truita. El contagiós entusiasme de la nostra directora.

Sortint de la reunió, el projecte em semblava encisador, enriquidor i inajornable. Estava convençuda que la nostra família hi participaria.

I no era l’única, doncs les meves filles encara estaven més entusiasmades i va ser aquest entusiasme, més que no pas el meu convenciment, el que va fer canviar de parer al seu pare.

Així va ser com al maig van venir dues alumnes de l’escola Bressola a casa nostra.

Tot i la timidesa inicial, de seguida ens va sorprendre la seva fàcil adaptació. Eren dues nenes alegres i extravertides, que repetien en tots dos casos experiència d’intercanvi. El seu català era prou intel·ligible i tanmateix divertit, amb una sonoritat especial que vam estar practicant molts dies després. Tots plegat vam passejar pel barri, vam jugar al parc i fins i tot compràrem records pels pares francesos. A casa van dibuixar, van escoltar música i fins i tot van muntar una discoteca mòbil al menjador (il·luminació a càrrec de dues lots enceses i apagades alternativament pels pares catalans).

A estones les mirava bocabadada i em costava imaginar-me a la meva filla en la mateixa situació al sud de França d’aquí a pocs mesos.

Arribat el divendres i últim dia d’intercanvi, les meves forces vorejaven el límit. Els nens de l’escola havien plorat molt la marxa dels francesos però als pares i mares acollidors, colpits d’emocions i de feina “extra”, aquell comiat ens relaxava: tot havia sortit bé i a la nit dormiríem profundament…SOMIANT AMB UN NOU PROJECTE DE LA TERESA, QUE ENVIARIA ELS NOSTRES FILLS A …..LA LLUNA!!

Mari Carmen Poveda (Mare de la Paula de Tarongers i de la Clara de Sant Nicolau)