Presentació del documental «Han bombardejat una escola»

Memòria, dignitat i emocions: Presentació del documental «Han bombardejat una escola».

El passat dissabte 13 de febrer es va presentar a l’escola el documental Han bombardejat una escola! Testimonis de l’Escola del Mar. Aquest documental, dirigit per Mireia Corbera, Sandra Olsina i Anna Morejón, explica a través dels testimonis d’antics alumnes la història de l’Escola del Mar inaugurada l’any 1922 i destruïda per l’aviació feixista el 1938. Molts dels qui d’una manera o altra estem vinculats a l’Escola del Mar vam assistir a la projecció amb moltes ganes de veure com ens presentaven part de la nostra història col·lectiva. Certament el resultat va ser esplèndid: emotiu, acurat i respectuós. Al menjador de l’escola, ple de gom a gom, hi havia alguns dels antic alumnes de la primera escola, la de la Barceloneta, també altres antics alumnes de l’inici de l’escola del Guinardó, i alguns dels nostres fills que són els alumnes d’ara. Al final de la projecció estàvem emocionats i alhora contents per saber-nos part d’un somni que, en els temps esperançats de la República, va construir l’educació dels nens i les nenes des de la llibertat i la plena consciència com a persones. El documental dóna la paraula als autèntics protagonistes d’un projecte educatiu i social com el que va ser l’escola ideada per Pere Vergés, recordada amb emoció, alegria i complicitats compartides entre tots, els d’abans i els d’ara. En els temps que corren és bo recordar que per a molts educar en la dignitat, la llibertat, la justícia social, la il·lusió, el rigor, la creativitat i l’alegria continua essent un projecte vital de primera categoria.

L’ESCOLA DEL MAR

En ocasió d’haver assistit a L’Escola a veure la projecció del documental S’ha cremat una Escola, unes mares d’ actuals alumnes ens han demanat que escrivíssim alguns records del que va representar per a nosaltres l’Escola. I val a dir que em plau força de fer-ho.

Sóc l’Enric Garcia Ruiz, nascut al Poble Sec durant els primers mesos de la guerra civil (civil o incivil?), és a dir, tinc setanta-tres anys. En posar títol a aquest escrit he dubtat entre «Jo i l’Escola del Mar», «L’Escola del Mar i jo», «Què m’ha significat l’Escola del Mar» …, perquè realment és això: què m’ha significat…, però m’ha semblat presumptuós avantposar-me o posar-me de costat de l’Escola.

Després d’un any d’anar a un col·legi dels de palmeta, braços en creu i orelles de burro, a començaments del curs quaranta-tres/quaranta-quatre vaig començar a anar a l’Escola del Mar, aleshores situada a la Rosaleda de

Montjuïc, on ja hi anaven des de feia alguns anys les meves germanes. L’edifici de l’Escola s’havia construït durant la gran exposició de 1929, si bé no sé amb quina finalitat, probablement com a pavelló d’alguna delegació estrangera assistent a aquell esdeveniment. Era un edifici neoclàssic situat a l’interior d’un revolt de la carretera de Monjuïc, estant tot ell envoltat de jardins.

A aquella escola vaig anar-hi fins que al curs quaranta-vuit/quaranta-nou es va traslladar a l’actual, situada en el Guinardó, anant-hi encara tres cursos més. Durant aquests vuit anys vaig passar per les classes de pàrvuls amb la senyoreta Buch, dos anys a Los Cerezos amb el senyor Ferré, dos anys a Angèlica amb la senyoreta Cadanet i ja a l’Escola del Guinardó, tres anys amb el senyor Francès.

Si aquesta és la cronologia de la meva vida escolar, diguem-ne, la freda cronologia, no ho és en el munt de records que m’ha deixat i no tant sols records, sinó el que hi vaig aprendre, i encara puc dir sobretot el que considero que m’ha format. Com s’acostumava a dir, vaig aprendre només a llegir, a escriure i les quatre regles? Sí, està clar, però quan en sortir de l’escola vaig anar a una de professional i posar-me al costat d’altres nois, vaig adonar-me’n de la solidesa d’aquell meu senzill llegir, escriure i les quatre regles… No cal que faci esment de moltes altres comparances, el llegir (no he deixat mai de tenir un llibre a les mans), la sensibilitat per la música, l’ordre, la pulcritud, el que he entès per saber-nos comportar educadament en tots els ordres…

És que aquestes «excel·lències» són només patrimoni dels que hem anat a l’Escola? Doncs no, tots coneixem persones d’altres procedències amb aquestes mateixes característiques i, alhora, tots en coneixem de les que del seu pas per l’Escola només n’ha quedat el record d’infantesa o, com a molt, un record carregat de singulars vivències. Per a tenir constància de totes aquestes actituds no m’he de moure ni de casa!

Els que potser llegireu aquesta ressenya del meu pas per l’escola, un dels molts, ja moltíssims que han passat per les tres escoles, no caldrà que us parli dels tres colors, dels càrrecs, dels jocs, més ben dit, dels jocs com a forma d’estudi o a la inversa, l’estudi a partir dels jocs, però no puc estar-me de fer-vos partíceps de les emocions amb què vivia cadascun d’aquests fets, la lluita dels colors, la responsabilitat dels càrrecs, el treball lliure, les partides d’escacs… En definitiva, la formació.

A l’escola de La Rosaleda hi havia una classe que es deia Los Cerezos, que estava orientada cap la carretera, donant les seves finestres sobre dos cirerers. Entre mig de tots dos hi havia una placa de marbre amb la següent inscripció: DOS CEREZOS, FLOR Y FRUTO SON EL SIMBOLO DE LA ESCUELA DEL MAR. No cal dir-ho, flor, els nanos que anàvem a l’escola, la floració a la vida, i fruto, allò que com a adults s’esperava de nosaltres.

Tal com jo ho percebo, cadascun dels tres emplaçaments de l’escola ha tingut i té la pròpia singularitat, si bé l’eix de la seva funció com a escola perdura a través dels temps, allò que deia, …flor i fruto… A la Barceloneta, temps d’expectatives en les noves formes d’ensenyament, resultant-ne reeixides experiències; a Montjuïc temps de mantenir allò assolit, intentant passar mig desapercebuts i, finalment en l’actual emplaçament ha viscut dues etapes, la que va des de l’any quaranta-vuit fins al retorn de la democràcia i, restaurada aquesta fins als nostres dies. A hores d’ara no hi ha ningú que hagi viscut al complert les tres o quatre grans etapes, i cadascú conta del mercat segons li va, cert, però em plau sentir de l’actual directora que tot i adaptant-se a les exigències i a la competitivitat dels temps, es mantenen aquells centres d’interès, els colors, els càrrecs, en definitiva, la vida social de l’escola.

Jo que vaig viure’n dues o parcialment dues d’aquestes etapes, la de La Rosaleda i la primera del Guinardó, puc contar-ne les diferències: l’una la dels reduïts espais interiors i la dels grans espais oberts a l’exterior, és a dir, els jardins, jardins que eren públics, certament, però que cada classe cuidava com a pròpia llur parcel·la; i les caminades de més de mitja hora fins a casa, quatre vegades al dia, travessant jardins i carrers, caminades plenes d’experiències… I a l’anar al Guinardó, travessar tot Barcelona, amplitud d’espais, de serveis, encetant una nova experiència, com va ser el del menjador, tot nou, una sala de música, frescos a les parets, sí, està clar, però sense els jardins i amb un mur i una porta que limita els espais. L’escola de la Barceloneta tenia al davant el mar i al darrere Barcelona; la de Montjuïc, miressis on miressis, jardins per totes bandes; la del Guinardó, Barcelona als peus. Tres emplaçaments, tres joies, que són l’entorn d’allò veritablement important: el que s’hi coïa i s’hi cou a dintre.

ENRIC GARCIA, febrer de 2010.

HAN BOMBARDEJAT UNA ESCOLA

El passat dissabte 13 de febrer ens van convidar a la presentació del documental Han bombardejat una escola que es va fer a l’Escola del Mar. Nosaltres hi vam anar amb la idea que participàvem d’una activitat més de l’escola, evidentment amb un caire especial, però de cap de les maneres m’imaginava el que va ser en realitat, si més no per a mi.

En primer lloc voldria destacar la gran acceptació que va tenir la convocatòria: el menjador estava ple de gom a gom d’avis, pares, mares, nens, veïns i antics alumnes. Especialment a aquests últims els volia agrair l’assistència ja que penso que eren l’ànima del que estàvem a punt de veure.

Començant per la Teresa, totes les personalitats que presentaven l’acte van fer els seus parlaments que, per damunt de tot, lloaven la feina que havien fet la Mireia Corbera, la Sandra Olsina i l’Ana Morejón. Realment no n’hi havia per menys. El discurs de la Teresa, sincer, tendre i respectuós amb els records, va estar dedicat a un dels grans protagonistes de la jornada: el mestre Pere Vergés. Com és lògic, les autores del documental també van fer el seu discurs en el qual sobretot van explicar com va néixer el projecte. El que més em va sobtar i emocionar és que són tres noies que, com ens van dir, no havien estat alumnes de l’escola ni hi tenien cap tipus de lligam, sinó que es tracta de tres estudiants de Comunicació audiovisual que van crear, treballar i creure en un projecte que s’ha titulat Han bombardejat una escola. Per la manera com ho explicaven i com descrivien aquells antics alumnes amb qui havien col·laborat, te n’adonaves que aquelles tres noies havien acabat fent seus aquells records. Agraïdes i m’atreveria a dir que emocionades, ens presentaven el seu documental i el resultat de la seva feina la qual, segons la meva humil opinió, voldria dir que em va semblar fantàstica. Es tacta d’un documental històric, molt ben treballat, però per a les persones que estem d’alguna manera lligades a l’Escola de Mar crec que va ser molt més que això. M’atreveixo a afirmar-ho perquè vaig constatar que no era l’única que no es podia aguantar les llàgrimes mentre escoltàvem aquells testimonis i veiem aquelles imatges.

Jo vaig decidir portar als meus fills a l’Escola del Mar per un motiu molt concret, per una resposta que vaig rebre de la Teresa que em va fer pensar que allí hi havia alguna cosa especial i que aquella era l’escola dels meus fills. Això ho dic perquè, veient el documental, m’adonava que, en essència, l’escola actual seguia essent la mateixa. Escoltant una antiga alumna dient que ella era del color blau i que sempre havia tingut mania al color blanc vaig veure que parlaven de les curses, així com també parlaven de les responsabilitats dels grans envers els petits, parlaven dels càrrecs que tenien dins l’escola i que ells definien com una república. La Teresa, en el seu testimoni, deia que per damunt de tot, havien intentat mantenir el concepte d’escola que va crear el senyor Vergés i espero que sempre segueixi així.

Al Pere Vergés, a aquests ex alumnes tan especials, a la Teresa i tot l’equip, a les tres autores us dono les gràcies. Ara l’Escola del Mar és més meva.

Annie Nicolau